dilluns, 13 d’octubre del 2014

Esquerra i independentisme


                És compatible ser d’esquerres i independentista? Una gran part de l’esquerra es fa aquesta pregunta ja sigui des dels sectors més revolucionaris com d’altres més reformistes com ara ICV-eua i a molt estirar el PSC. En molts casos es considera que són conceptes contradictoris, és a dir, que no es pot ser independentista si ets realment d’esquerres. La meva conclusió és la contrària, si que es pot i a més crec que és allò més coherent per a algú d’esquerres.

                Un dels arguments principals contra l’esquerra independentista és que forçosament el procés sobiranista el lideraria i controlaria la dreta catalana, per tant, si la qüestió social no es resol no tindria sentit fer el joc a la històrica burgesia catalana. No tindria sentit la independència -diuen- ja que no qüestiona el règim capitalista i a nivell social les coses no canviarien, cosa que seria contradictori per a algú d’esquerres. Seria un simple canvi d’elits. La major part d’aquesta esquerra entén que hi ha un problema nacional a Catalunya, però que és prioritari un canvi social a nivell d’Estat que al mateix temps porti a la solució al problema nacional amb un suposat federalisme. Ens hem de fiar, doncs, de l’afirmació que el socialisme (o l’esquerra) porta a la llibertat dels pobles. Però sabem que no té perquè ser així; a la mateixa URSS hi havia una opressió nacional molt marcada i a Espanya el tema no s’ha resolt mai tot i els períodes de governs socialistes i republicans. Així doncs, que guanyi l’esquerra a nivell espanyol -social-demòcrata o revolucionaria- no garanteix la llibertat de Catalunya. No pretenc excloure aquesta opció, només que quedi clar que no és una garantia de llibertat com a vegades se'ns vol fer creure.

                Bé, per a mi la independència aporta un element bàsic; la solució definitiva l'opressió nacional. Allò que diuen de ser un país normal. Les decisions preses per majoria a Catalunya -recordo que l'Estatut i la consulta del 9N tenien el suport del 80% del parlament- ja no serien boicotejades per un tribunal extern altament polititzat. No hi hauria més problemes per salvar la llengua, ni símbols i tradicions, per les seleccions, etc. i encara s’hi pot afegir el tema de les injustícies fiscals i les infraestructures. En definitiva, la opressió nacional resolta de cop. Tot això es podria haver resolt dins de l’Estat espanyol sense gaire problemes en un possible model federal, però, cal dir que aquesta és una via morta en el context català? Sabem que històricament les úniques propostes en aquesta direcció han vingut des de Catalunya (Mancomunitat, estatuts, pacte fiscal, consulta...) i han estat rebudes pel govern i la premsa espanyoles com autèntica aberració separatista. Espanya està lluny de tenir una majoria social que li preocupi lo més mínim solucionar el “problema catalán”i la via federal ja només podria venir de la societat espanyola. Remarco que una majoria així seria, per a mi, una solució raonable. Malauradament avui dia no respon a la realitat espanyola per molt que creixi el discurs integrador de IU o de Podemos.

                En canvi, si que és una realitat que existeix un procés sobiranista impulsat des de la societat civil que ens ofereix una solució possible i real al tant pesat tema nacional. Jo també preferiria que les manifestacions d’un milió de persones fossin per fer fora la troika o que la cadena humana fos per acabar amb les retallades, però el fet és que a molta gent l’ha unit la voluntat d’acabar amb l’opressió nacional a Catalunya. És així. Què hem de fer sinó aprofitar-ho per a donar sortida i fer realitat un dret recollit a la declaració universal dels drets humans?

                No veig, doncs, perquè l’esquerra hauria de renunciar a tal avenç en els drets dels catalans. Potser no és el tema central, però és un avenç important. Dir que hem de renunciar a això perquè els oportunistes de dretes s’han afegit i volen liderar el procés em sembla una frivolitat. Si a Espanya mana en Rajoy! Posem que s’inicia un gran moviment pels drets de la dona des de la societat civil i que el govern de dretes de Mas, oportunista, es posa a liderar la lluita entenent que guanyarà o almenys mantindrà el suport polític. Seguint aquesta lògica l’esquerra hauria de renunciar a les conquestes del feminisme ja que la dreta estaria present en el procés i tampoc es qüestionaria el model capitalista. Tota una contradicció.

Als EUA als anys 60’s va haver-hi un fort moviment pels drets civils de la població negra. Amb el temps s’ha fet evident que els problemes de classe són els que creen marginació a gran part de la població negra i, a efectes pràctics, segueixen exclosos en molts sentits. Hem de recriminar al moviment de Martin Luther King -gran exemple de desobediència civil- i a tota l’esquerra que els donava suport que no atacaven el problema racial de fons, és a dir, el capitalisme? Clar que no, perquè lluitaven per un avenç tant important com la fi de la segregació, que no és poc, gràcies al qual van poder anar al bus amb normalitat, per exemple. Alguns podran dir que precisament demostra que l’única solució és trencar amb el capitalisme i anar cap a un socialisme que porti a la llibertat de classe, dels pobles, de gènere, etc. En part tindrien raó, però jo respondria; doncs ho portem clar. De veritat hem de renunciar a tot sinó ve d’un procés revolucionari anticapitalista? D’altra banda, seguint la lògica de l’esquerra més reformista, hauria d'haver esperat Martin Luther King a un govern estatal favorable a la fi del segregacionisme? Jo crec que no i a Catalunya tampoc. I més sabent que als EUA van anar cedint però que l'Estat espanyol no ho fa. Per tant, crec que ni hem d’aspirar a la revolució social per l’alliberament nacional ni hem d’esperar eternament una majoria d’esquerres federalista a nivell estatal.     
       
                Només la CUP intenta encaixar el socialisme i l’independentisme, però crec que a vegades pateixen el símptoma contrari a l’esquerra no-independentista ja que no volen separar el procés sobiranista de la revolució social. Independència i socialisme són indissociables, però no veig per què. Crec que són conceptes que s’han de separar. La llibertat nacional és compatible amb el capitalisme, és evident, trobem molts exemples, i tot i així segueix sent un dret indispensable. Hi renunciaria la CUP si no hi ha revolució? Clar que no, per això sembla que es contradiuen. Seria més fàcil reconèixer que pel fet de ser d’esquerres estan a favor de la llibertat nacional de Catalunya, sigui amb CiU, amb ANC, sigui dins d’Espanya, sigui com sigui, però que no es pot renunciar a tal conquesta. Ser independentista no et converteix en algú d’esquerres, en canvi jo diria que ser d’esquerres et força, avui per avui, a ser independentista.

             Com he dit, la independència ens ofereix l’alliberament nacional, però no implica una millora significativa des del punt de vista social o de classe. La importància d’aquest alliberament és proporcional a l’opressió que es pateix. És evident que l’alliberament nacional pels palestins o els kurds provocaria un canvi radical a molts nivells ja que l’opressió que pateixen és extrema. A Catalunya els canvis no són de vida o mort, però no per això els hem de menysprear. I finalment, a tot això s’hi ha d’afegir un altre element de pes; les esperances que crea, ara si, a nivell social la creació d’un nou Estat. S’obre les portes a la creació d’un Estat millor, més just, més democràtic. El fet que a Catalunya el procés vingui sobretot des de la societat civil és l’ocasió ideal perquè l’esquerra i la societat en general influeixin en la construcció del nou Estat. I, perquè no? potser també a Espanya es produeix un procés semblant. Tot un argument a favor per aquells que volen millores socials per sobre de tot. La gent hem fet possible aquest procés i hem de sortir-ne beneficiats com a classe per molt que actualment sigui Artur Mas el cap visible. Només cal que no abaixem la guàrdia.
               

Guillem Mogas LN. Octubre 2014

dimarts, 1 de juliol del 2014

DOGMA LIBERAL

             Anem a dir obvietats. L’objectiu principal de les empreses és fer diners, el benefici, i sempre busquen augmentar-lo. Les empreses d’èxit generen rics. El liberalisme ens diu que és bo que hi hagi rics perquè és la manera d'aportar riquesa a la societat en general. Per això, des del segle XVIII es planteja que un ha de poder enriquir-se lliurament, sense restriccions, perquè el benefici serà col·lectiu. Això ens ho hem cregut i és el pensament hegemònic mundial avui dia. No és d’estranyar, doncs, que la resposta que donen els governs a la crisi estigui fortament influenciada per aquesta idea.

          Al nostre dia a dia sentim que per sortir de la crisi necessitem atraure els mercats (eufemisme de “els rics”) ja que són ells els que portaran feina per acabar amb l’atur i, per tant, amb la pobresa. El dogma segueix intacte; tenir rics beneficia a la societat i avui és la seva única solució als problemes de la crisi. No em deixa de sorprendre que aquest argument de fa tres-cents anys ens el venguin com si fos el súmmum de la modernitat i ens parlin d'un un món globalitzat regulat per un mercat mundial de complicadíssimes operacions financeres. Parlem clar, volen més rics, com sempre, perquè creuen que és la solució a tot i justifica la seva pròpia riquesa. Per desgràcia avui dia el liberalisme no lluita contra les restriccions del feudalisme, cosa que el convertia -entre els segles XVIII-XIX- en un moviment simpàtic que encara avui es glorifica, sinó que es troba lluitant contra la societat del benestar, és a dir, contra tot allò que la classe treballadora ha aconseguit sobretot al llarg del segle XX. Així, els drets laborals com els contractes indefinits, la jornada de 8h o els convenis col·lectius, i directament els serveis públics com la sanitat, les ajudes o l'educació són vistos com un impediment pel correcte funcionament dels mercats.

                Fa pocs dies, però, es va poder veure a la mateixa premsa una prova evident de la gran mentida d'aquest dogma liberal, és a dir, el gran mantra d'atraure els rics per beneficiar a la societat és un engany. Per exemple, a la LaVanguàrdia.com una notícia del dia 17 de juny tenia com a titular; “La pobreza en España crece un 16,2% durante la crisis” . El dia següent una altre notícia evidenciava que “Los ricos en España aumetan un 11,6% en 2013 y un 27% durante la crisis”. Fins i tot l’ABC apuntava el dia 19 del mateix més que “España es el país de la OCDE donde más han aumentado las desigualdades entre ricos y pobres”.  Els rics i les seves riqueses creixen, però la pobresa no disminueix sinó tot el contrari, augmenta i de forma preocupant. Són dades tant objectives com escandaloses. Això hauria de ser el centre de tots els debats diaris! Cap a on anem si les mesures es fan sota una premissa equivocada? Els rics, com a gestors d’empreses, busquen augmentar els seus beneficis i ara els troben en la crisi, per tant, estem fent mesures contra la crisi per afavorir aquells que se'n beneficien, cosa que és d'allò més absurd si el que vols és sortir-ne.

Totes les polítiques van enfocades a atraure inversions, atraure riqueses i rics cap al país. I per això necessiten treure tots els impediments, és a dir, les regulacions legals, els  impostos o els drets dels treballadors. No cal dir que els efectes són devastadors i per això hem hagut d’aguantar reformes laborals, reformes fiscals, desnonaments, retallades greus en sanitat i educació, "austericidi",  noves lleis de repressió, exili juvenil, etc. Totes aquestes mesures i ni una sola que es preocupi dels efectes directes de la crisi sobre la població. Només mesures per atraure rics; cal recordar el lamentable episodi d’Eurovegas?. Per tant, si els governs reconeixen que actuen per atraure riquesa però queda demostrat que això perjudica a la majoria de la població aleshores ja podem afirmar que estan al servei dels mercats per sobre de la gent, que no ens representen, que són simples gestors dels poderosos, que són "casta" al servei d'una minoria i en contra d'una majoria.

Llavors pensem, cap a on estem anant?  Aquí ja no m'hi ficaré, però almenys hem de tenir clar que l’argument que fan servir per retallar-nos drets, serveis públics i rescatar bancs no és vàlid. I no cal anar a la teoria política ni econòmica per a discutir-ho ni tampoc cal ser un professor prestigiós d'economia -com els que es prostitueixen pels debats televisius- sinó que es pot demostrar al nostre país, avui mateix, amb dades tant simples com les que trobem als diaris. De fet, només cal sortir al carrer i viure en el món real.

Guim Mogas LN. Febrer 2014

divendres, 27 de juny del 2014

SOY COMPAÑERO

Ens fa molta gràcia l’escena, de fet, és graciosa. Un policia antidisturbis pegant a un policia d’incògnit mentre crida “soy compañero!”, vaig riure una bona estona. Però toca fer una petita reflexió per a indignar-se, encara més, amb la policia. No ens mostra res que no sabéssim, però es que l’escena només contempla dues possibilitats, cada qual pitjor. 1) El policia d’incògnit feia la seva feina tranquil·lament, sense fer res il·legal, entre els manifestants fins que va ser agredit per un antidisturbis. Això planteja que si estàs a una manifestació pots ser agredit indiscriminadament. 2) El policia antidisturbis feia la seva feina reprimint violents, però un d’ells va resultar ser “compañero”. Això planteja que hi ha policia infiltrada enganxada fent actes violents. Les dues opcions ja les coneixíem, sense sorpreses, però en el seu moment calia destacar que en aquella escena només podien passar aquestes dues coses. Cal denunciar-ho!