La solució a la crisi

No m’esperava trobar la solució a la crisi jo sol, un jove estudiant d’història, sobretot amb la grandíssima quantitat d’experts en economia i polítics que reflexionen sobre el tema. Però també veig, molt modestament, que la meva situació és ideal: els joves som els que més patim i patirem la crisi; no treballo ja que sóc estudiant de grau i és evident que la solució a la crisi no vindrà d’un treballador sinó d’algú sense feina, com jo, amb temps i ganes de pensar una solució a l’atur; i, per últim, sóc un estudiant que estic començant a conèixer la història i això em permet tenir una perspectiva més amplia de les possibles solucions.

La inspiració m’ha vingut a través de la ideologia dominant basada en el liberalisme dels actuals governs d’Europa i de la majoria d’economistes que dicten les polítiques. Un gran exemple d’aquesta ideologia són les últimes reformes del govern de Rajoy que s’han basat en congelar salaris, en eliminar o reduir els drets laborals com ara la negociació col•lectiva, en facilitar els acomiadaments i en retallar el pressupost dels serveis públics. La UE i els mercats aplaudeixen aquest tipus de mesures i n’exigeixen cada vegada més als governs. Només així, els mercats ens tindran confiança i podrem sortir de la crisi. De tot això dedueixo que allò que interessa a la UE i als mercats és que: els salaris siguin baixos, els drets laborals no molestin gaire, que es pugui acomiadar amb facilitat i que l’estat no gasti gairebé per res, que hi hagi austeritat. Si es dona aquesta situació, moltes empreses vindran al nostre país, amb il•lusió, i donaran feina a tothom i tornarem a consumir i a ser feliços i, en definitiva, la crisi haurà acabat! El problema és que aquest tipus de mesures ja fa temps que els diferents governs les van aplicant i la crisi empitjora de manera que han de fer més mesures iguals però més profundes.

Aquí és on he trobat la solució. Veient quina és la tendència en les reformes i quins són els interessos dels mercats he buscat una solució que respongui, amb perspectiva històrica, a les necessitats d’aquells que ens poden treure d’aquesta horrible crisis que manté més d’un 20% de la població a l’atur i que tant ofega als estats. La solució l’he trobat al món antic, clàssic, la font d’inspiració del Renaixement. Es tracta de l’esclavisme, és a dir, legalitzar i regular els esclaus. No és evident? S’ha de pensar que les societats esclavistes tenien un índex d’atur molt i molt baix. Amb aquesta mesura ens saltaríem un munt de reformes que ja es veu que són tràmits cap a l’esclavisme i es complirien els desitjos dels mercats. No hauran estat mai tant satisfets, tant “estimulats”, com agrada qualificar als economistes. És possible que només d’imaginar aquesta reforma més d’un economista se senti estimulat. Veiem-ho:

Per incentivar la creació de llocs de treball els interessa que els salaris siguin baixos i un esclau no cobra res, perfecte. Els interessa que hi hagi pocs drets laborals i un esclau no en té de drets, magnífic. Els interessa facilitar l’acomiadament als empresaris i un esclau no només els sortiria gratuït d’acomiadar sinó que en traurien un bon benefici venent-lo, sublim. Per últim, els interessa que l’estat no gasti gaire, cap problema, un esclau no necessita serveis públics ja que el propietari es pot encarregar de mantenir-lo viu i educat i no necessita cobrar atur ni jubilació.

No cal dir que la solució és perfecte, però no m’agradaria quedar-me jo tot el mèrit, els govern de Zapatero i els actuals governs de PP i CiU han sigut de gran ajuda. Tampoc em poden criticar que la reforma esclavista degradi els drets de les persones i la societat del benestar, fins ara no li han donat gens d'importància. Un cop legalitzada l’esclavitud els mercats confiaran en nosaltres i les empreses vindran en massa a donar feina a tothom! Que és el que importa. Evidentment només hi haurà feina per aquells que, lliurement, decideixen ser esclaus. Els altres podran gaudir d’una vida en llibertat, això si, sense cap ajut de l’estat ja que hem eliminat al màxim la despesa pública per guanyar-nos la confiança dels mercats. Els que tinguin una bona feina es podran permetre seguir essent lliures i els que no tenen prou recursos per pagar-se la sanitat, l’habitatge, l’educació, etc. podran recórrer a l’esclavitud. Els que no tinguin feina podran escollir entre l’esclavitud o seguir essent lliures sense cap mitjà de subsistència. Ràpidament caurà l’índex d’atur, l’economia es reactivarà i tornarem a ser competitius! La crisi haurà acabat!

Sembla que l’esclavisme seria sinònim de feina, progrés i competitivitat tal i com l’entenen els mercats i els polítics. Sortiríem de la crisi en un tres i no res. A més, ens convertiríem en un país ric ja que allò important per a ser una potència econòmica envejable és el creixement de l’economia valorada a través del PIB, com veiem en el cas de Xina, i l’indicador augmentaria amb força gràcies a l’enorme riquesa que aportaria a les empreses l’esclavisme.

Estimats polítics, no perdeu més el temps amb reformes i més reformes que van acabant amb les societats del benestar tant a poc a poc, que no solucionen la crisi i que provoquen manifestacions i vagues constants. La solució, com gairebé sempre, la trobem en els clàssics!

Guim Mogas LN