Encara podem?

Aquests dies Podemos presenta una proposta de reforma de la Llei electoral juntament amb Ciudadanos. Es tracta d’un petit ajustament del repartiment d’escons, que perjudica lleugerament els grans partits, també els més petits, i beneficia els de resultats mitjans, això és, Podemos i Ciudadanos. Un esforç més per millorar els resultats electorals sense un entrar en debat gaire profund ni, evidentment, canviar la Constitució. El projecte de Pablo Iglesias i el seu entorn ha tingut al llarg de la seva curta vida molts encerts i desencerts des dels primers anys de “La Tuerka” fins el seu auge a “LaSexta” i malgrat tot ha estat una gran esperança per a la classe treballadora. L’esquerra espanyola va criticar amb força la nova manera de fer política del partit però finalment s’ha decidit (en general) per donar suport al projecte Podemos amb un argument central; la utilitat. Per primer cop des de l’esquerra s’ha apostat per crear una nova maquinària política capaç de guanyar eleccions precisament renunciant a l’espai tradicional de l’esquerra. En definitiva l’estratègia era guanyar, guanyar per ser útils.

Llegir el 15M

Podemos partia d’un anàlisi elaborat i molt encertat: l'esquerra ha patit una derrota històrica, a Europa en general però sobretot a Espanya, on es troba desarticulada. Assumeixen sense embuts que el règim constitucional del ‘78 té deficiències greus. El PSOE, que n’ha estat part essencial, ha quedat definit com un partit neoliberal i es va suïcidar definitivament gestionant la crisi de 2008. IU no aixeca cap. Els sindicats majoritaris es dediquen a garantir la pau social. Els moviments socials estan dispersos, tenen poca força. I el pitjor, quan finalment la gent es mobilitza com vam veure durant el 15M, s’evidencia que la cultura i els valors de l'esquerra s’han perdut i/o oblidat. L’amnèsia de la democràcia. Ja no hi ha classe treballadora, hi ha el 99%.

Així, amb el 15M la classe treballadora dóna senyals de vida. Els joves, fins llavors titllats de ni-nis, apàtics, sense aspiracions, surten al carrer. ¡Als carrers! Però ¿què reclamar? ¿A qui? ¿Com? Acampen a les places, imiten les primaveres àrabs, però no tenen un element discursiu clar. És la constatació que la dreta neoliberal s'ha imposat en el poder i s'ha apoderat dels valors i el llenguatge de les classes populars. Els militants de les organitzacions d’esquerra també hi són. Discuteixen, a vegades lideren, però desesperen la seva pròpia audiència. Molts se'n riuen de tanta ignorància. L'equip de Pablo Iglesias, en canvi, particularment J.C. Monedero, en fa una lectura diferent: allà no hi veuen consciència de classe però hi veuen el poble.

Reestructurar i rendibilitzar el poble: ¡Sí que es pot!

Actuar. Rendibilitzar idees senzilles i eliminar llasts conceptuals. Si parles de classe ningú s'hi identifica: “jo sóc classe mitja”, “no som d’esquerres ni de dretes, som els d’abaix”, “ja no es pot parlar de lluita de classes”, se sent dir. Si ensenyes símbols la gent en desconfia o se’n riu. Si apareix la bandera republicana ressona la guerra, el passat. En canvi, si parles de el poble, el 99% de la gent i de l’abús que pateix per part d’una casta, tothom ho sent a la pell. En definitiva i sense embuts, renunciar als símbols i al llenguatge tradicional de l'esquerra és útil per guanyar el suport de la gent, fins i tot allà on l’esquerra havia estat apartada o havia renunciat ser-hi. Calia començar, doncs, la batalla del llenguatge, s’havia de fer als mitjans de comunicació oficials i tant com es pogués. Allà on hi hagués lloc per la batalla del llenguatge l’equip d’Iglesias estava disposat a ser-hi, encara que semblés una pèrdua de temps, com als primers debats de Intereconomia. S'ha acabat el victimisme de les esquerres, tocava actuar i tocava guanyar, perquè era (és) urgent reduir injustícies i s’havia de ser útil. Iglesias venia a dir que és molt bonic estar rodejat dels teus símbols i idees utòpiques pures, però el que és realment útil per la classe treballadora és guanyar. I com guanyar? Si cal, utilitzant els mitjans oficials, els del mateix règim, amb el convenciment que es pot guanyar i es pot reformar: ¡Sí que es pot! (no volen), és la idea.

Tocar el cel

No cal dir que a molts els va semblar una mala idea: o bé sospitosa (¿per què el conviden a tants debats?) o bé traïdora (¿reformar el sistema?). En qualsevol cas, l’equip d’Iglesias va canviar el panorama polític en cosa de mesos. El llenguatge i els valors de l'esquerra havien fet un tomb. Per fi la gent sentia pels mitjans de comunicació que “la pàtria són els serveis públics”, que “no és una crisi, és una estafa”, que “s'ha de rescatar les persones i no els bancs”, que “cal reformar el règim corrupte del ‘78” i que “cal redistribuir la riquesa”. Es reivindiquen com a socialdemòcrates (keynesians) però eviten qualsevol etiqueta (“un exvotante del PP puede votar Podemos”) volen ser, literalment, el sentit comú en contra d’una casta. Alguns en diuen populisme. En tot cas, renuncien al llenguatge tradicional de l'esquerra i tracen un full de ruta emparat per la major: és útil per la classe treballadora.

En el discurs de final de campanya de Podemos del 26J, ja en coalició amb Izquierda Unida, Pablo Iglesias protagonitza un moment clau –potser històric- en què es reivindica com el partit de “la pàtria, l'ordre i la llei”, el millor exemple d’aquesta lluita pel llenguatge i la disputa per la centralitat política que ha de portar a la victòria electoral, que sembla propera. Iglesias dóna la volta a tres conceptes segrestats per la dreta. Primer, la pàtria, himne i bandera, camisa i polsera d’aquells que evadeixen impostos i tenen comptes a Suïssa, no, la pàtria són l’Estat i els serveis públics. Segon, la llei, dura amb enemics i pobres i esquivada per amics i poderosos, no, la llei és l’instrument que protegeix el poble i els treballadors. L’ordre, l’uniforme, la porra i la por, no, l’ordre és la garantia democràtica contra els corruptes, evasors i la casta. Era un final de campanya emocionant i esperançador. Podemos podia assolir, finalment, el seu gran objectiu: guanyar.

Una crossa del règim

Però Podemos ni va guanyar, ni va formar govern el passat juny de 2016, va quedar a l’oposició. No cal dir que la dreta havia engegat un procés paral·lel (llenguatge i missatge) amb molts més mitjans per evitar-ho dit Ciudadanos. I així comença el repte de veritat. ¿Què és Podemos a l’oposició dins les institucions del règim? És un moment crític. Mentre els governs locals, on sí que es va guanyar, estant sent un èxit (per desgràcia molt poc valorat), Podemos, sense governar, es converteix en part del problema, no la solució.

El projecte Unidos Podemos confiava en les vies del règim per obtenir el poder i canalitzar les aspiracions socials que s’havien aixecat el 15M. Havia buscat la centralitat política renunciant al llenguatge explícit i els símbols de l’esquerra i estava condicionant tots els moviments populars fora de l’òrbita porpra, que quedaven silenciats i sotmesos als ritmes dels canals on Podemos jugava les seves cartes oficialment. La desmobilització és una evidència, igual que les fractures internes que s’intenten dissimular amb poc èxit (Errejon, Fachín, Echenique, etc.). El partit de “la pàtria, la llei i l’ordre”, com a neologismes, ara no podia dir que la llei injusta es desobeeix o que la pàtria és discutible. Hauran de fer malabars discursius per defensar els desobedients contra desnonaments o a favor de refugiats i, en aquest context de naufragi, se’ls alça una onada gegant: Catalunya.

Paradoxalment, allò que més ha fet trontollar el règim del ‘78 ha evidenciat la desubicació política de Podemos: el procés. El bastó que havia d’enderrocar el règim ara n’és una crossa més, s’hi ha acomodat. Qualsevol moviment d’esquerres sentiria emoció i empatia en veure un poble desobedient que combat una llei injusta pacíficament i basteix un procés de ruptura i democratització. Podemos no pot fer més que moderar-se. Tot i estar d’acord amb el referèndum es veuen obligats a condemnar la desobediència i apostar per una possible majoria d’esquerres a nivell estatal que permeti l’acord. No poden arriscar el vot d’aquells despistats entre el vell i el nou concepte de “pàtria”. Res que no sigui els canals del règim s’adapta a la seva estratègia, encara que sigui el propi règim el que impedeixi el dret a l’autodeterminació. Ja ho veieu, un atzucac on l’única resposta possible és la victòria de Podemos; és la idea de guanyar per ser útils, però sense guanyar.

Podemos, així, no és útil per la classe treballadora espanyola i s’ha convertit en un pal més a la roda dels sobiranistes catalans, fent malabars amb la idea d’autodeterminació (auto nomos), però pels canals obstruïts del règim (hetero nomos). A més, la decebedora posició del PSOE, sotmès i alineat amb el govern del PP i els altres poders de l’Estat, encara ha dificultat més el projecte i ha deixat sol a Podemos amb l’onada neoliberal, la investidura de Rajoy i Catalunya. També els ritmes del mitjans de comunicació estatals s’han entregat, més o menys subtilment, a la dreta espanyola i mica en mica s’ha imposat el discurs més ranci de la “pàtria, l’ordre i la llei”. I encara amb la cirereta del discurs del Rei. Podemos s’ha vist desbordat fins al punt de no saber cap a on tornar les mil pilotes que rebia: “Catalunya ha despertado el fascismo” -han acabat dient.

Encara podem?

La reacció de Podemos en el cas de Catalunya ha estat un molt mal precedent per a totes les lluites alternatives que puguin posar contra les cordes al règim del 78, si és que n’hi pot haver d’altres. Cal dir que la campanya del règim contra Podemos ha estat brutal i ja és una evidència que ha perdut la força amb què va entrar al panorama polític arran del 15M. Ara es dibuixa un escenari de partit d’oposició, que només pot aspirar a una coalició amb el PSOE, i dotat d’unes eines conceptuals cada cop més limitades. Per molt espectacular que fos el seu inici, no s’ha assolit l’objectiu imprescindible d’arribar, mirar i vèncer. En aquesta situació, doncs, és imperatiu que la formació analitzi si poden complir amb l’expectativa inicial, si poden ser útils per a la classe treballadora. Quines eines tenen al seu abast per tornar-se a ubicar a l’escena política, no com una crossa del règim o un pal a la roda d’altres moviments socials, sinó com una solució a la necessària democratització del Regne d’Espanya, un estat que està mostrant greus deficiències en aquest sentit. De moment, però, la jugada és proposar una modificació de la Llei electoral (de la mà de Ciudadanos!). És a dir, millorar lleugerament els resultats electorals, un altre cop, rendibilitzar allò que ja es té sense millorar-ho. Potser la premissa de guanyar per ser útils no era la correcte (semblava fàcil) i s’hauria de mirar, com a mínim, de ser útils.

Guim Mogas LN (amb Pau Mogas LN), Febrer 2018.

Terrorisme i món àrab

Bé, al cap d'uns dies, quan la tempesta ja ha passat, escric sobre els atemptats de Paris que van portar una onada d'opinions sobre terrorisme i sobre islam, sovint plenes de prejudicis. A mi m'agradaria fer una mica de reflexió històrica sobre el poble àrab, el protagonista de tot plegat. Com és sabut, la major part de l'Orient Pròxim i del Nord d'Àfrica està poblat pels àrabs, no necessàriament musulmans, i té unes característiques pròpies i dramàtiques que l'han portat a ser el poble més castigat per la violència terrorista i no terrorista.

Primer de tot plantejo; què en queda de la nació àrab? A Catalunya ens agrada parlar de nacions oprimides i la nació àrab ha estat històricament oprimida fins a quedar pràcticament desarticulada. La Revolució Àrab durant la Primera Guerra Mundial va ser el primer intent d'alliberament nacional pel que s'entenia com panarabisme, és a dir, la voluntat d'unió política de tot el poble àrab, ara si entès com a una sola nació. Després de derrotar els otomans els somnis d'un sol país àrab (governat per un Rei) van quedar trencats i es van imposar els estats gairebé tal i com els coneixem ara, sota influència britànica o francesa. Però el moviment panarabista es va mantenir al llarg dels anys i va ressorgir amb força amb la incorporació de les idees socialistes i la influència de la URSS. Així, Saddam o Al-Assad (del mateix partit, el Baas) van arribar al poder als anys seixanta i semblava que la unió d’estats podria estendre's a altes països àrabs com ja havia passat breument entre Egipte i Síria als anys cinquanta. No va ser així. Els propis personalismes i conflictes interns, entre altes, van impedir la unió i es van consolidar règims cada vegada més nacionalistes i autoritaris. Aquest nous governs laics provinents de cops militars i revolucions tenien un suport social considerable i es veien com la solució al semi-colonialisme que caracteritzava els règims anteriors, totalment venuts als interessos estrangers, com encara passava, per exemple, a l’Aràbia Saudita. Eren considerats els anti-imperialistes i eren ven vistos pel món àrab com a reivindicació d’allò propi contra l’Imperi.

Doncs bé, el fracàs de l’anomenat socialisme àrab durant els anys vuitanta (bàsicament pel col·lapse econòmic, les guerres i la influència estrangera en context de Guerra Freda) va deixar orfe al moviment panarabista. La resposta a l’Imperialisme occidental quedaria progressivament en mans dels moviments islamistes. Moviments que, com és ben sabut,  rebien suport d’occident per combatre la URSS (com en el cas d’Afganistan i els talibans, vinculats a Al-Qaeda) o qui fes falta. Evidentment, i que quedi clar sempre, només una petita part del moviment islàmic era i és tant radical com Al-Qaeda, però avui el Daesh controla part de Síria i Iraq i lidera (en el marc ideològic) el panarabisme i la resposta anti-imperialista. Com feien el feixismes es reivindica l'etapa daurada de la nació, és a dir, el Califat de l'Edat Mitjana i per això aspiren a controlar tot el seu antic territori cosa que ens afecta als habitants d'Al-andalús.

El segon plantejament seria; com s’arriba fins aquí? Doncs ho hem vist, els ingredients estaven preparats i només faltava fer bullir l’olla. I bullir l’olla és gairebé literal perquè és una zona realment calenta. Trobem les guerres contra Israel i el drama Palestí, les guerres dels anys vuitanta (Iran-Iraq, Líban, Afganistan), la Guerra del Golf i l’embargament genocida a Iraq durant dotze anys, cops d'estat al Nord d'Àfrica, les guerres d’Afganistan i Iraq després dels atemptats de l’11S, entre d’altres problemes greus com les crisis econòmiques. Tota la regió, sobretot Orient Pròxim, ha estat devastada per la guerra i sovint reprimida pels propis governs, fet que ha anat empitjorant progressivament gràcies a la “guerra contra el terrorisme” proclamada pels EEUU. Cal recordar que l’excusa contra el terrorisme no només s’ha utilitzat als EEUU per retallar llibertats sinó que ha sigut com un regal caigut del cel per règims com l’Aràbia Saudita per justificar la repressió contra el seu poble. Totes les generacions que avui formen part d'Orient Pròxim han viscut i crescut en un ambient de violència i/o repressió. Evidentment hi ha hagut zones més castigades que d’altres, on s’han pogut viure períodes de pau (o d’ordre millor dit) i certa prosperitat.

Amb això m’agradaria fer veure fins a quint punt el món àrab ha estat maltractat i quins referents ideològics han tingut. Si poséssim el cas d’Europa hauríem d’imaginar un continent on els països més potents són dictadures, on les ciutats sagrades des del punt de vista històric i religiós han estat bombardejades una vegada i una altra, on exèrcits estrangers han ocupat països sencers, on s’ha imposat un estat nou al mig d’un altre i on s’ha finançat els moviments més fonamentalistes fins a convertir-los en el referent per combatre tot això. Per fer-ho més dramàtic hi posaré noms. Imagineu El Regne Unit, Irlanda, Holanda i Bèlgica com a dictadures sanguinàries ultra-cristianes, imagineu Irlanda Foundation patrocinant el millor equip de futbol del món, imagineu París i Berlin en flames, imagineu Espanya i Grècia ocupades per un exèrcit estranger, imagineu Roma partida en dos i la imposició d'un nou Estat d’una altra cultura al mig d’Itàlia, la qual ha acabat ocupada, finalment imagineu que s’ha finançat a Alba Daurada i ara són el referent contra aquesta situació, motiu pel qual et tornaran a bombardejar.

Què vull dir amb això? Que la geopolítica a l’Orient Pròxim ha estat sempre un drama intencionat, que els occidentals han (o hem) estat culpables de gairebé totes aquestes atrocitats, que tantes generacions amb violència, destrucció i gana han creat un problema gairebé irresoluble, que parlar de segons quin pacte anti-terrorista és fer pessigolles a un arbre, que no tinc paraules per descriure la gent que nega l'entrada als refugiats, que arribar a imaginar que una altra guerra pot solucionar alguna cosa és ser, simplement, un cínic, un mediocre.

Guim

 

Esquerra i independentisme

                És compatible ser d’esquerres i independentista? Una gran part de l’esquerra es fa aquesta pregunta ja sigui des dels sectors més revolucionaris com d’altres més reformistes com ara ICV-eua i a molt estirar el PSC. En molts casos es considera que són conceptes contradictoris, és a dir, que no es pot ser independentista si ets realment d’esquerres. La meva conclusió és la contrària, si que es pot i a més crec que és allò més coherent per a algú d’esquerres.

                Un dels arguments principals contra l’esquerra independentista és que forçosament el procés sobiranista el lideraria i controlaria la dreta catalana, per tant, si la qüestió social no es resol no tindria sentit fer el joc a la històrica burgesia catalana. No tindria sentit la independència -diuen- ja que no qüestiona el règim capitalista i a nivell social les coses no canviarien, cosa que seria contradictori per a algú d’esquerres. Seria un simple canvi d’elits. La major part d’aquesta esquerra entén que hi ha un problema nacional a Catalunya, però que és prioritari un canvi social a nivell d’Estat que al mateix temps porti a la solució al problema nacional amb un suposat federalisme. Ens hem de fiar, doncs, de l’afirmació que el socialisme (o l’esquerra) porta a la llibertat dels pobles. Però sabem que no té perquè ser així; a la mateixa URSS hi havia una opressió nacional molt marcada i a Espanya el tema no s’ha resolt mai tot i els períodes de governs socialistes i republicans. Així doncs, que guanyi l’esquerra a nivell espanyol -social-demòcrata o revolucionaria- no garanteix la llibertat de Catalunya. No pretenc excloure aquesta opció, només que quedi clar que no és una garantia de llibertat com a vegades se'ns vol fer creure.

                Bé, per a mi la independència aporta un element bàsic; la solució definitiva l'opressió nacional. Allò que diuen de ser un país normal. Les decisions preses per majoria a Catalunya -recordo que l'Estatut i la consulta del 9N tenien el suport del 80% del parlament- ja no serien boicotejades per un tribunal extern altament polititzat. No hi hauria més problemes per salvar la llengua, ni símbols i tradicions, per les seleccions, etc. i encara s’hi pot afegir el tema de les injustícies fiscals i les infraestructures. En definitiva, la opressió nacional resolta de cop. Tot això es podria haver resolt dins de l’Estat espanyol sense gaire problemes en un possible model federal, però, cal dir que aquesta és una via morta en el context català? Sabem que històricament les úniques propostes en aquesta direcció han vingut des de Catalunya (Mancomunitat, estatuts, pacte fiscal, consulta...) i han estat rebudes pel govern i la premsa espanyoles com autèntica aberració separatista. Espanya està lluny de tenir una majoria social que li preocupi lo més mínim solucionar el “problema catalán”i la via federal ja només podria venir de la societat espanyola. Remarco que una majoria així seria, per a mi, una solució raonable. Malauradament avui dia no respon a la realitat espanyola per molt que creixi el discurs integrador de IU o de Podemos.

                En canvi, si que és una realitat que existeix un procés sobiranista impulsat des de la societat civil que ens ofereix una solució possible i real al tant pesat tema nacional. Jo també preferiria que les manifestacions d’un milió de persones fossin per fer fora la troika o que la cadena humana fos per acabar amb les retallades, però el fet és que a molta gent l’ha unit la voluntat d’acabar amb l’opressió nacional a Catalunya. És així. Què hem de fer sinó aprofitar-ho per a donar sortida i fer realitat un dret recollit a la declaració universal dels drets humans?

                No veig, doncs, perquè l’esquerra hauria de renunciar a tal avenç en els drets dels catalans. Potser no és el tema central, però és un avenç important. Dir que hem de renunciar a això perquè els oportunistes de dretes s’han afegit i volen liderar el procés em sembla una frivolitat. Si a Espanya mana en Rajoy! Posem que s’inicia un gran moviment pels drets de la dona des de la societat civil i que el govern de dretes de Mas, oportunista, es posa a liderar la lluita entenent que guanyarà o almenys mantindrà el suport polític. Seguint aquesta lògica l’esquerra hauria de renunciar a les conquestes del feminisme ja que la dreta estaria present en el procés i tampoc es qüestionaria el model capitalista. Tota una contradicció.

Als EUA als anys 60’s va haver-hi un fort moviment pels drets civils de la població negra. Amb el temps s’ha fet evident que els problemes de classe són els que creen marginació a gran part de la població negra i, a efectes pràctics, segueixen exclosos en molts sentits. Hem de recriminar al moviment de Martin Luther King -gran exemple de desobediència civil- i a tota l’esquerra que els donava suport que no atacaven el problema racial de fons, és a dir, el capitalisme? Clar que no, perquè lluitaven per un avenç tant important com la fi de la segregació, que no és poc, gràcies al qual van poder anar al bus amb normalitat, per exemple. Alguns podran dir que precisament demostra que l’única solució és trencar amb el capitalisme i anar cap a un socialisme que porti a la llibertat de classe, dels pobles, de gènere, etc. En part tindrien raó, però jo respondria; doncs ho portem clar. De veritat hem de renunciar a tot sinó ve d’un procés revolucionari anticapitalista? D’altra banda, seguint la lògica de l’esquerra més reformista, hauria d'haver esperat Martin Luther King a un govern estatal favorable a la fi del segregacionisme? Jo crec que no i a Catalunya tampoc. I més sabent que als EUA van anar cedint però que l'Estat espanyol no ho fa. Per tant, crec que ni hem d’aspirar a la revolució social per l’alliberament nacional ni hem d’esperar eternament una majoria d’esquerres federalista a nivell estatal.     

       

                Només la CUP intenta encaixar el socialisme i l’independentisme, però crec que a vegades pateixen el símptoma contrari a l’esquerra no-independentista ja que no volen separar el procés sobiranista de la revolució social. Independència i socialisme són indissociables, però no veig per què. Crec que són conceptes que s’han de separar. La llibertat nacional és compatible amb el capitalisme, és evident, trobem molts exemples, i tot i així segueix sent un dret indispensable. Hi renunciaria la CUP si no hi ha revolució? Clar que no, per això sembla que es contradiuen. Seria més fàcil reconèixer que pel fet de ser d’esquerres estan a favor de la llibertat nacional de Catalunya, sigui amb CiU, amb ANC, sigui dins d’Espanya, sigui com sigui, però que no es pot renunciar a tal conquesta. Ser independentista no et converteix en algú d’esquerres, en canvi jo diria que ser d’esquerres et força, avui per avui, a ser independentista.

             Com he dit, la independència ens ofereix l’alliberament nacional, però no implica una millora significativa des del punt de vista social o de classe. La importància d’aquest alliberament és proporcional a l’opressió que es pateix. És evident que l’alliberament nacional pels palestins o els kurds provocaria un canvi radical a molts nivells ja que l’opressió que pateixen és extrema. A Catalunya els canvis no són de vida o mort, però no per això els hem de menysprear. I finalment, a tot això s’hi ha d’afegir un altre element de pes; les esperances que crea, ara si, a nivell social la creació d’un nou Estat. S’obre les portes a la creació d’un Estat millor, més just, més democràtic. El fet que a Catalunya el procés vingui sobretot des de la societat civil és l’ocasió ideal perquè l’esquerra i la societat en general influeixin en la construcció del nou Estat. I, perquè no? potser també a Espanya es produeix un procés semblant. Tot un argument a favor per aquells que volen millores socials per sobre de tot. La gent hem fet possible aquest procés i hem de sortir-ne beneficiats com a classe per molt que actualment sigui Artur Mas el cap visible. Només cal que no abaixem la guàrdia.

               

Guillem Mogas LN. Octubre 2014

DOGMA LIBERAL

             Anem a dir obvietats. L’objectiu principal de les empreses és fer diners, el benefici, i sempre busquen augmentar-lo. Les empreses d’èxit generen rics. El liberalisme ens diu que és bo que hi hagi rics perquè és la manera d'aportar riquesa a la societat en general. Per això, des del segle XVIII es planteja que un ha de poder enriquir-se lliurament, sense restriccions, perquè el benefici serà col·lectiu. Això ens ho hem cregut i és el pensament hegemònic mundial avui dia. No és d’estranyar, doncs, que la resposta que donen els governs a la crisi estigui fortament influenciada per aquesta idea.

          Al nostre dia a dia sentim que per sortir de la crisi necessitem atraure els mercats (eufemisme de “els rics”) ja que són ells els que portaran feina per acabar amb l’atur i, per tant, amb la pobresa. El dogma segueix intacte; tenir rics beneficia a la societat i avui és la seva única solució als problemes de la crisi. No em deixa de sorprendre que aquest argument de fa tres-cents anys ens el venguin com si fos el súmmum de la modernitat i ens parlin d'un un món globalitzat regulat per un mercat mundial de complicadíssimes operacions financeres. Parlem clar, volen més rics, com sempre, perquè creuen que és la solució a tot i justifica la seva pròpia riquesa. Per desgràcia avui dia el liberalisme no lluita contra les restriccions del feudalisme, cosa que el convertia -entre els segles XVIII-XIX- en un moviment simpàtic que encara avui es glorifica, sinó que es troba lluitant contra la societat del benestar, és a dir, contra tot allò que la classe treballadora ha aconseguit sobretot al llarg del segle XX. Així, els drets laborals com els contractes indefinits, la jornada de 8h o els convenis col·lectius, i directament els serveis públics com la sanitat, les ajudes o l'educació són vistos com un impediment pel correcte funcionament dels mercats.

                Fa pocs dies, però, es va poder veure a la mateixa premsa una prova evident de la gran mentida d'aquest dogma liberal, és a dir, el gran mantra d'atraure els rics per beneficiar a la societat és un engany. Per exemple, a la LaVanguàrdia.com una notícia del dia 17 de juny tenia com a titular; “La pobreza en España crece un 16,2% durante la crisis” . El dia següent una altre notícia evidenciava que “Los ricos en España aumetan un 11,6% en 2013 y un 27% durante la crisis”. Fins i tot l’ABC apuntava el dia 19 del mateix més que “España es el país de la OCDE donde más han aumentado las desigualdades entre ricos y pobres”.  Els rics i les seves riqueses creixen, però la pobresa no disminueix sinó tot el contrari, augmenta i de forma preocupant. Són dades tant objectives com escandaloses. Això hauria de ser el centre de tots els debats diaris! Cap a on anem si les mesures es fan sota una premissa equivocada? Els rics, com a gestors d’empreses, busquen augmentar els seus beneficis i ara els troben en la crisi, per tant, estem fent mesures contra la crisi per afavorir aquells que se'n beneficien, cosa que és d'allò més absurd si el que vols és sortir-ne.

Totes les polítiques van enfocades a atraure inversions, atraure riqueses i rics cap al país. I per això necessiten treure tots els impediments, és a dir, les regulacions legals, els  impostos o els drets dels treballadors. No cal dir que els efectes són devastadors i per això hem hagut d’aguantar reformes laborals, reformes fiscals, desnonaments, retallades greus en sanitat i educació, "austericidi",  noves lleis de repressió, exili juvenil, etc. Totes aquestes mesures i ni una sola que es preocupi dels efectes directes de la crisi sobre la població. Només mesures per atraure rics; cal recordar el lamentable episodi d’Eurovegas?. Per tant, si els governs reconeixen que actuen per atraure riquesa però queda demostrat que això perjudica a la majoria de la població aleshores ja podem afirmar que estan al servei dels mercats per sobre de la gent, que no ens representen, que són simples gestors dels poderosos, que són "casta" al servei d'una minoria i en contra d'una majoria.

Llavors pensem, cap a on estem anant?  Aquí ja no m'hi ficaré, però almenys hem de tenir clar que l’argument que fan servir per retallar-nos drets, serveis públics i rescatar bancs no és vàlid. I no cal anar a la teoria política ni econòmica per a discutir-ho ni tampoc cal ser un professor prestigiós d'economia -com els que es prostitueixen pels debats televisius- sinó que es pot demostrar al nostre país, avui mateix, amb dades tant simples com les que trobem als diaris. De fet, només cal sortir al carrer i viure en el món real.

Guim Mogas LN. Febrer 2014

SOY COMPAÑERO

Ens fa molta gràcia l’escena, de fet, és graciosa. Un policia antidisturbis pegant a un policia d’incògnit mentre crida “soy compañero!”, vaig riure una bona estona. Però toca fer una petita reflexió per a indignar-se, encara més, amb la policia. No ens mostra res que no sabéssim, però es que l’escena només contempla dues possibilitats, cada qual pitjor. 1) El policia d’incògnit feia la seva feina tranquil·lament, sense fer res il·legal, entre els manifestants fins que va ser agredit per un antidisturbis. Això planteja que si estàs a una manifestació pots ser agredit indiscriminadament. 2) El policia antidisturbis feia la seva feina reprimint violents, però un d’ells va resultar ser “compañero”. Això planteja que hi ha policia infiltrada enganxada fent actes violents. Les dues opcions ja les coneixíem, sense sorpreses, però en el seu moment calia destacar que en aquella escena només podien passar aquestes dues coses. Cal denunciar-ho!

Una gran presó

Immoralitats vàries reconeixibles des del cel, el cel de Palestina, en 10 fotografies.

El conflicte Israel-Palestina perdura des de fa molts anys. Hi ha moltes maneres de veure com afecta això als Palestins, però si encara es pot arribar a dubtar de la seva situació us animo a fer una ullada des de l'aire (Recomano Google Earth si no es disposa d'avioneta privada i contactes a l'armada israelí). La situació és escandalosa, es tracte d'un dels pocs conflictes polítics-socials visibles des del cel. Si, els palestins viuen a un país colonitzat per occident. I si, els territoris que encara són unicament palestins (Gaza-Cisjordània) no són més que grans presons totalment assetjades pels seus veïns, els colons d'israel. Hi pot haver pau en aquestes condicions? "Sense justícia no hi ha pau" i, per si no està ja prou clar, la injustícia també és evident des del cel.

Si cliqueu sobre les fotografies les podeu veure en la seva mida original


1. Geografía urbana

Aquestes cinc primeres fotos són exemples del contrast entre la geografia urbana d'Israel i Palestina (en aquests casos Cisjordània), dos "models " separats per una carretera enmurallada amb alguns punts de control policial. La línea horitzonatal de color clar que es veu a la foto num.1 és la carretera emmurallada que separa, o més aviat tanca, el territori palestí (a les altres fotos s'hi pot veure també la mateixa línea de separació). Al costat esquerra (Israel) hi veiem un tipus d'urbanització "a l'americana", és a dir, ben planificada, amb cases unifamiliars amb jardí, amb un bon accés a les infraestructures (autovíes, trens, parcs...) i, en general, occidentalitzat. Per contra, al costat dret hi trobem una petita població palestina típica, un tipus de població que es troba per tot el territori palestí, és a dir, també dins de l'Estat d'Israel. Són nuclis urbans amb més o menys història, d'ambient rural i escasses infraestructures i planificació, és a dir, poc o gens occidentalitzat i amb poca o gens "activitat" industrial.

(1)

(2)

En la foto num.3 es veu més clarament la diferència que hi pot arribar a haver entre poblacions més a "l'en gros", però que segueixen el mateix esquema. La ciutat de l'esquerra (Israel) està ben planificada al model occidental i s'hi distingeix molta activitat industrial i infraestructures, un model de societat rica. La ciutat palestina...bé, podeu jutjar vosaltres mateix@s; a part d'estar gairebé totalment emmurallada veiem que es tracta del mateix model dels petits pobles, però més agoviant i amb la mateixa activitat industrial, és a dir, gairebé inexistent.

(3)

En la foto num.4 no he distingit bé què és la construcció de l'esquerra...però constrasta amb la petita població palestina del costat dret del mur. A més, es veu més clarament el punt de control a la carretera que uneix els dos costats de la muralla, un clàssic a totes les carreteres del mateix estil.

(4)

(5)

2. Geografia rural i nou concepte de frontera.

No és l'únic cas en el món (algun dia publicaré fotos crec), però potser Palestina és el millor exemple del nou "teló d'acer" del capitalisme, és a dir, les fronteres que separen el "1r món" de la resta. Són un nou model de frontera que es caracteritza pel fet de que, sense deixar de ser ratlles imaginàries o artificials que es tracen en el mapa, s'han convertit en fronteres físiques. I no només es tracta de la construcció de murs totalement il·legals i immorals sinó que també és distingible pel seu entorn, ja sigui per les ciutats (com s'ha vist) o pel camp. Aquí dos exemples de dos mons diferents, Israel i Gaza, en les fotos num.5-6. Les diferències són abismals. Tant en la num.5 com la num.6 es distingeix la frontera emmurallada com si fos la mateixa traçada en el mapa. A més, les grans explotacions agrícoles israelianes típiques dels països rics constrasten totalment amb l'escassetat i l'acumulació de petits camps a Gaza, entre el mar i la muralla, donant una sensació realment asfixiant. No es tracta només de separar els dos estats sinó de tancar i controlar als palestins de Gaza, és la presó més gran del món.

(6)

(7)

3. Fronteres, colonització.

Finalment una evidència sobre el procés continu de colonització en territori palestí després de l'Armistici de 1949, visible al Google Earth, que apareix de color vermell. Es pot veure com prenen territori cap a Cisjordània. Es tracta d'emmurallar la zona que els interessa i ja es poden instal·lar els colons en petites urbanitzacions (a vegades no tant petites) que segueixen el model vist més amunt. Sembla fàcil oi? Dons aquí alguns exemples on es pot distingir la línea de l'armistici i la nova frontera emmurallada (normalment són reixes, no ciment) que pren territori palestí. Aquests casos es troben a prop de l'antiga frontera i per això es pot contrastar, però hi ha territoris colonitzats per tota Cisjordània molt més grans.

(8)

El cas de la foto num.9 és especialment escandalós. A part de ser un dels trams amb muralla de ciment i controls militars, és impressionant la manera d'entrar en territori palestí impunement, emmurallar la zona i finalment colonitzar-la. I, a sobre, separant dues ciutats palestines, que després de la incursió queden gairebé rodejades pel mur i unides únicament per una carretera també emmurallada.

(9)

(10)

PD: TV3 ha emès una notícia on explica el que aquí es veu, en aquest enllaç: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4363610