Aquests dies Podemos presenta una proposta de reforma de la Llei electoral
juntament amb Ciudadanos. Es tracta
d’un petit ajustament del repartiment d’escons, que perjudica lleugerament els
grans partits, també els més petits, i beneficia els de resultats mitjans, això
és, Podemos i Ciudadanos. Un esforç més per millorar els resultats electorals sense
un entrar en debat gaire profund ni, evidentment, canviar la Constitució. El
projecte de Pablo Iglesias i el seu entorn ha tingut al llarg de la seva curta
vida molts encerts i desencerts des dels primers anys de “La Tuerka” fins el
seu auge a “LaSexta” i malgrat tot ha estat una gran esperança per a la classe
treballadora. L’esquerra espanyola va criticar amb força la nova manera de fer
política del partit però finalment s’ha decidit (en general) per donar suport
al projecte Podemos amb un argument central;
la utilitat. Per primer cop des de l’esquerra s’ha apostat per crear una nova
maquinària política capaç de guanyar eleccions precisament renunciant a l’espai
tradicional de l’esquerra. En definitiva l’estratègia era guanyar, guanyar per
ser útils.
Llegir
el 15M
Podemos partia d’un anàlisi elaborat i molt
encertat: l'esquerra ha patit una derrota històrica, a Europa en general però sobretot
a Espanya, on es troba desarticulada. Assumeixen sense embuts que el règim
constitucional del ‘78 té deficiències greus. El PSOE, que n’ha estat part
essencial, ha quedat definit com un partit neoliberal i es va suïcidar
definitivament gestionant la crisi de 2008. IU no aixeca cap. Els sindicats
majoritaris es dediquen a garantir la pau social. Els moviments socials estan
dispersos, tenen poca força. I el pitjor, quan finalment la gent es mobilitza com
vam veure durant el 15M, s’evidencia que la cultura i els valors de l'esquerra s’han
perdut i/o oblidat. L’amnèsia de la democràcia. Ja no hi ha classe treballadora,
hi ha el 99%.
Així, amb el 15M la classe treballadora dóna
senyals de vida. Els joves, fins llavors titllats de ni-nis, apàtics, sense aspiracions, surten al carrer. ¡Als carrers!
Però ¿què reclamar? ¿A qui? ¿Com? Acampen a les places, imiten les primaveres
àrabs, però no tenen un element discursiu clar. És la constatació que la dreta
neoliberal s'ha imposat en el poder i s'ha apoderat dels valors i el llenguatge
de les classes populars. Els militants de les organitzacions d’esquerra també
hi són. Discuteixen, a vegades lideren, però desesperen la seva pròpia
audiència. Molts se'n riuen de tanta ignorància. L'equip de Pablo Iglesias, en
canvi, particularment J.C. Monedero, en fa una lectura diferent: allà no hi
veuen consciència de classe però hi
veuen el poble.
Reestructurar i rendibilitzar el poble: ¡Sí que es
pot!
Actuar. Rendibilitzar idees senzilles i
eliminar llasts conceptuals. Si parles de classe
ningú s'hi identifica: “jo sóc classe
mitja”, “no som d’esquerres ni de
dretes, som els d’abaix”, “ja no es
pot parlar de lluita de classes”, se sent dir. Si ensenyes símbols la gent
en desconfia o se’n riu. Si apareix la bandera republicana ressona la guerra, el
passat. En canvi, si parles de el poble, el 99% de la gent i de l’abús que pateix per part d’una casta, tothom ho sent a la pell. En
definitiva i sense embuts, renunciar als símbols i al llenguatge tradicional de
l'esquerra és útil per guanyar el suport de la gent, fins i tot allà on
l’esquerra havia estat apartada o havia renunciat ser-hi. Calia començar,
doncs, la batalla del llenguatge, s’havia de fer als mitjans de comunicació
oficials i tant com es pogués. Allà on hi hagués lloc per la batalla del
llenguatge l’equip d’Iglesias estava disposat a ser-hi, encara que semblés una
pèrdua de temps, com als primers debats de Intereconomia.
S'ha acabat el victimisme de les esquerres, tocava actuar i tocava guanyar, perquè
era (és) urgent reduir injustícies i s’havia de ser útil. Iglesias venia a dir
que és molt bonic estar rodejat dels teus símbols i idees utòpiques pures, però
el que és realment útil per la classe treballadora és guanyar. I com guanyar? Si
cal, utilitzant els mitjans oficials, els del mateix règim, amb el convenciment
que es pot guanyar i es pot reformar: ¡Sí
que es pot! (no volen), és la idea.
Tocar el cel
No cal dir que a molts els va semblar una
mala idea: o bé sospitosa (¿per què el
conviden a tants debats?) o bé traïdora (¿reformar el sistema?). En qualsevol cas, l’equip d’Iglesias va
canviar el panorama polític en cosa de mesos. El llenguatge i els valors de
l'esquerra havien fet un tomb. Per fi la
gent sentia pels mitjans de comunicació que “la pàtria són els serveis públics”, que “no és una crisi, és una estafa”, que “s'ha de rescatar les persones i no els bancs”, que “cal reformar el règim corrupte del ‘78” i
que “cal redistribuir la riquesa”. Es
reivindiquen com a socialdemòcrates (keynesians) però eviten qualsevol etiqueta
(“un exvotante del PP puede votar Podemos”)
volen ser, literalment, el sentit comú
en contra d’una casta. Alguns en
diuen populisme. En tot cas, renuncien al llenguatge tradicional de l'esquerra
i tracen un full de ruta emparat per la major: és útil per la classe
treballadora.
En el discurs de final de campanya de Podemos del 26J, ja en coalició amb Izquierda Unida, Pablo Iglesias
protagonitza un moment clau –potser històric- en què es reivindica com el
partit de “la pàtria, l'ordre i la llei”,
el millor exemple d’aquesta lluita pel llenguatge i la disputa per la
centralitat política que ha de portar a la victòria electoral, que sembla
propera. Iglesias dóna la volta a tres conceptes segrestats per la dreta. Primer,
la pàtria, himne i bandera, camisa i polsera d’aquells que evadeixen impostos i
tenen comptes a Suïssa, no, la pàtria són l’Estat i els serveis públics. Segon,
la llei, dura amb enemics i pobres i esquivada per amics i poderosos, no, la
llei és l’instrument que protegeix el poble i els treballadors. L’ordre, l’uniforme,
la porra i la por, no, l’ordre és la garantia democràtica contra els corruptes,
evasors i la casta. Era un final de campanya emocionant i esperançador. Podemos podia assolir, finalment, el seu
gran objectiu: guanyar.
Una crossa del règim
Però Podemos
ni va guanyar, ni va formar govern el passat juny de 2016, va quedar a
l’oposició. No cal dir que la dreta havia engegat un procés paral·lel
(llenguatge i missatge) amb molts més mitjans per evitar-ho dit Ciudadanos. I així comença el repte de
veritat. ¿Què és Podemos a l’oposició
dins les institucions del règim? És un moment crític. Mentre els governs
locals, on sí que es va guanyar, estant sent un èxit (per desgràcia molt poc
valorat), Podemos, sense governar, es
converteix en part del problema, no la solució.
El projecte Unidos Podemos confiava en les vies del règim per obtenir el poder
i canalitzar les aspiracions socials que s’havien aixecat el 15M. Havia buscat
la centralitat política renunciant al llenguatge explícit i els símbols de
l’esquerra i estava condicionant tots els moviments populars fora de l’òrbita porpra,
que quedaven silenciats i sotmesos als ritmes dels canals on Podemos jugava les seves cartes
oficialment. La desmobilització és una evidència, igual que les fractures
internes que s’intenten dissimular amb poc èxit (Errejon, Fachín, Echenique,
etc.). El partit de “la pàtria, la llei i
l’ordre”, com a neologismes, ara no podia dir que la llei injusta es
desobeeix o que la pàtria és discutible. Hauran de fer malabars discursius per
defensar els desobedients contra desnonaments o a favor de refugiats i, en
aquest context de naufragi, se’ls alça una onada gegant: Catalunya.
Paradoxalment, allò que més ha fet
trontollar el règim del ‘78 ha evidenciat la desubicació política de Podemos: el procés. El bastó que havia d’enderrocar el règim ara n’és una
crossa més, s’hi ha acomodat. Qualsevol moviment d’esquerres sentiria emoció i
empatia en veure un poble desobedient que combat una llei injusta pacíficament
i basteix un procés de ruptura i democratització. Podemos no pot fer més que moderar-se. Tot i estar d’acord amb el
referèndum es veuen obligats a condemnar la desobediència i apostar per una
possible majoria d’esquerres a nivell estatal que permeti l’acord. No poden
arriscar el vot d’aquells despistats entre el vell i el nou concepte de “pàtria”. Res que no sigui els canals del
règim s’adapta a la seva estratègia, encara que sigui el propi règim el que
impedeixi el dret a l’autodeterminació. Ja ho veieu, un atzucac on l’única resposta
possible és la victòria de Podemos;
és la idea de guanyar per ser útils, però sense guanyar.
Podemos, així, no és útil per la classe
treballadora espanyola i s’ha convertit en un pal més a la roda dels sobiranistes
catalans, fent malabars amb la idea d’autodeterminació (auto nomos), però pels
canals obstruïts del règim (hetero nomos).
A més, la decebedora posició del PSOE, sotmès i alineat amb el govern del PP i
els altres poders de l’Estat, encara ha dificultat més el projecte i ha deixat sol
a Podemos amb l’onada neoliberal, la
investidura de Rajoy i Catalunya. També els ritmes del mitjans de comunicació
estatals s’han entregat, més o menys subtilment, a la dreta espanyola i mica en
mica s’ha imposat el discurs més ranci de la “pàtria, l’ordre i la llei”. I
encara amb la cirereta del discurs del Rei. Podemos
s’ha vist desbordat fins al punt de no saber cap a on tornar les mil pilotes
que rebia: “Catalunya ha despertado el
fascismo” -han acabat dient.
Encara podem?
La reacció de Podemos en el cas de Catalunya ha estat un molt mal precedent per a
totes les lluites alternatives que puguin posar contra les cordes al règim del
78, si és que n’hi pot haver d’altres. Cal dir que la campanya del règim contra
Podemos ha estat brutal i ja és una evidència
que ha perdut la força amb què va entrar al panorama polític arran del 15M. Ara
es dibuixa un escenari de partit d’oposició, que només pot aspirar a una
coalició amb el PSOE, i dotat d’unes eines conceptuals cada cop més limitades.
Per molt espectacular que fos el seu inici, no s’ha assolit l’objectiu
imprescindible d’arribar, mirar i vèncer. En aquesta situació, doncs, és
imperatiu que la formació analitzi si poden complir amb l’expectativa inicial,
si poden ser útils per a la classe treballadora. Quines eines tenen al seu
abast per tornar-se a ubicar a l’escena política, no com una crossa del règim o
un pal a la roda d’altres moviments socials, sinó com una solució a la
necessària democratització del Regne d’Espanya, un estat que està mostrant
greus deficiències en aquest sentit. De moment, però, la jugada és proposar una
modificació de la Llei electoral (de la mà de Ciudadanos!). És a dir, millorar lleugerament els resultats
electorals, un altre cop, rendibilitzar allò que ja es té sense millorar-ho. Potser
la premissa de guanyar per ser útils no era la correcte (semblava fàcil) i
s’hauria de mirar, com a mínim, de ser útils.
Guim Mogas LN (amb Pau Mogas LN), Febrer 2018.
