Bé, al cap d'uns dies, quan la tempesta ja ha
passat, escric sobre els atemptats de Paris que van portar una onada d'opinions
sobre terrorisme i sobre islam, sovint plenes de prejudicis. A mi m'agradaria fer una mica de
reflexió històrica sobre el poble àrab, el protagonista de tot plegat. Com és sabut, la major part de l'Orient
Pròxim i del Nord d'Àfrica està poblat pels àrabs, no necessàriament musulmans,
i té unes característiques pròpies i dramàtiques que l'han portat a ser el
poble més castigat per la violència terrorista i no terrorista.
Primer de tot plantejo; què en queda de la nació
àrab? A Catalunya ens agrada parlar de nacions oprimides i la nació àrab ha
estat històricament oprimida fins a quedar pràcticament desarticulada. La
Revolució Àrab durant la Primera Guerra Mundial va ser el primer intent
d'alliberament nacional pel que s'entenia com panarabisme, és a dir, la
voluntat d'unió política de tot el poble àrab, ara si entès com a una sola
nació. Després de derrotar els otomans els somnis d'un sol país
àrab (governat per un Rei) van quedar trencats i es van imposar
els estats gairebé tal i com els coneixem ara, sota influència britànica o
francesa. Però el moviment panarabista es va mantenir al llarg dels anys i
va ressorgir amb força amb la incorporació de les idees socialistes i la
influència de la URSS. Així, Saddam o Al-Assad (del mateix partit, el Baas) van
arribar al poder als anys seixanta i semblava que la unió d’estats podria
estendre's a altes països àrabs com ja havia passat breument entre
Egipte i Síria als anys cinquanta. No va ser així. Els propis personalismes i
conflictes interns, entre altes, van impedir la unió i es van consolidar règims
cada vegada més nacionalistes i autoritaris. Aquest nous governs laics
provinents de cops militars i revolucions tenien un suport social considerable
i es veien com la solució al semi-colonialisme que caracteritzava els règims
anteriors, totalment venuts als interessos estrangers, com encara passava, per
exemple, a l’Aràbia Saudita. Eren considerats els anti-imperialistes i eren ven
vistos pel món àrab com a reivindicació d’allò propi contra l’Imperi.
Doncs bé, el fracàs de l’anomenat socialisme àrab
durant els anys vuitanta (bàsicament pel col·lapse econòmic, les guerres i la
influència estrangera en context de Guerra Freda) va deixar orfe al moviment
panarabista. La resposta a l’Imperialisme occidental quedaria progressivament
en mans dels moviments islamistes. Moviments que, com és ben sabut, rebien suport d’occident per combatre la URSS
(com en el cas d’Afganistan i els talibans, vinculats a Al-Qaeda) o qui fes
falta. Evidentment, i que quedi clar sempre, només una petita part del moviment islàmic era i és tant radical
com Al-Qaeda, però avui el Daesh controla part de Síria i Iraq i lidera (en el
marc ideològic) el panarabisme i la resposta anti-imperialista. Com feien el feixismes es reivindica l'etapa daurada de la nació, és a dir, el Califat de l'Edat Mitjana i per això aspiren a controlar tot el seu antic territori cosa que ens afecta als habitants d'Al-andalús.
El segon plantejament seria; com s’arriba fins
aquí? Doncs ho hem vist, els ingredients estaven preparats i només faltava fer
bullir l’olla. I bullir l’olla és gairebé literal perquè és una zona realment calenta. Trobem les guerres
contra Israel i el drama Palestí, les guerres dels anys vuitanta (Iran-Iraq,
Líban, Afganistan), la Guerra del Golf i l’embargament genocida a Iraq durant
dotze anys, cops d'estat al Nord d'Àfrica, les guerres d’Afganistan i Iraq després dels atemptats de l’11S,
entre d’altres problemes greus com les crisis econòmiques. Tota la regió, sobretot Orient Pròxim, ha estat
devastada per la guerra i sovint reprimida pels propis governs, fet que ha anat
empitjorant progressivament gràcies a la “guerra contra el terrorisme”
proclamada pels EEUU. Cal recordar que l’excusa contra el terrorisme no només s’ha
utilitzat als EEUU per retallar llibertats sinó que ha sigut com un regal
caigut del cel per règims com l’Aràbia Saudita per justificar la repressió contra el seu poble. Totes
les generacions que avui formen part d'Orient Pròxim han viscut i crescut en un ambient
de violència i/o repressió. Evidentment hi ha hagut zones més castigades que d’altres,
on s’han pogut viure períodes de pau (o d’ordre millor dit) i certa prosperitat.
Amb això m’agradaria fer veure fins a quint punt
el món àrab ha estat maltractat i quins referents ideològics han tingut. Si poséssim el cas d’Europa hauríem d’imaginar un continent on els països
més potents són dictadures, on les ciutats sagrades des del punt de vista
històric i religiós han estat bombardejades una vegada i una altra, on exèrcits
estrangers han ocupat països sencers, on s’ha imposat un estat nou al mig d’un
altre i on s’ha finançat els moviments més fonamentalistes fins a convertir-los
en el referent per combatre tot això. Per fer-ho més dramàtic hi posaré noms.
Imagineu El Regne Unit, Irlanda, Holanda i Bèlgica com a dictadures sanguinàries
ultra-cristianes, imagineu Irlanda Foundation patrocinant el millor equip de futbol del món, imagineu París i Berlin en flames, imagineu Espanya i Grècia
ocupades per un exèrcit estranger, imagineu Roma partida en dos i la imposició d'un
nou Estat d’una altra cultura al mig d’Itàlia, la qual ha acabat ocupada, finalment imagineu
que s’ha finançat a Alba Daurada i ara són el referent contra aquesta situació,
motiu pel qual et tornaran a bombardejar.
Què vull dir amb això? Que la geopolítica a l’Orient
Pròxim ha estat sempre un drama intencionat, que els occidentals han (o hem)
estat culpables de gairebé totes aquestes atrocitats, que tantes generacions
amb violència, destrucció i gana han creat un problema gairebé irresoluble, que
parlar de segons quin pacte anti-terrorista és fer pessigolles a un
arbre, que no tinc paraules per descriure la gent que nega l'entrada als refugiats, que arribar a imaginar que una altra guerra pot solucionar alguna cosa
és ser, simplement, un cínic, un mediocre.
Guim
