És
compatible ser d’esquerres i independentista? Una gran part de l’esquerra es fa
aquesta pregunta ja sigui des dels sectors més revolucionaris com d’altres més
reformistes com ara ICV-eua i a molt estirar el PSC. En molts casos es
considera que són conceptes contradictoris, és a dir, que no es pot ser
independentista si ets realment d’esquerres. La meva conclusió és la contrària,
si que es pot i a més crec que és allò més coherent per a algú d’esquerres.
Un
dels arguments principals contra l’esquerra independentista és que forçosament
el procés sobiranista el lideraria i controlaria la dreta catalana, per tant,
si la qüestió social no es resol no tindria sentit fer el joc a la històrica burgesia
catalana. No tindria sentit la independència -diuen- ja que no qüestiona el règim
capitalista i a nivell social les coses no canviarien, cosa que seria
contradictori per a algú d’esquerres. Seria un simple canvi d’elits. La major
part d’aquesta esquerra entén que hi ha un problema nacional a Catalunya, però
que és prioritari un canvi social a nivell d’Estat que al mateix temps porti a
la solució al problema nacional amb un suposat federalisme. Ens hem de fiar, doncs, de
l’afirmació que el socialisme (o l’esquerra) porta a la llibertat dels pobles.
Però sabem que no té perquè ser així; a la mateixa URSS hi havia una opressió
nacional molt marcada i a Espanya el tema no s’ha resolt mai tot i els períodes
de governs socialistes i republicans. Així doncs, que guanyi l’esquerra a nivell espanyol
-social-demòcrata o revolucionaria- no garanteix la llibertat de Catalunya. No pretenc excloure aquesta opció, només que quedi clar que no és una garantia de llibertat com a vegades se'ns vol fer creure.
Bé,
per a mi la independència aporta un element bàsic; la solució definitiva l'opressió nacional. Allò que diuen de ser un país normal. Les decisions preses
per majoria a Catalunya -recordo que l'Estatut i la consulta del 9N tenien el suport del 80% del parlament- ja no serien boicotejades per un tribunal extern altament polititzat. No hi hauria més problemes per salvar
la llengua, ni símbols i tradicions, per les seleccions, etc. i encara s’hi
pot afegir el tema de les injustícies fiscals i les infraestructures. En definitiva, la opressió nacional resolta de cop. Tot això es podria haver resolt dins de
l’Estat espanyol sense gaire problemes en un possible model federal, però, cal
dir que aquesta és una via morta en el context català? Sabem que històricament les úniques propostes
en aquesta direcció han vingut des de Catalunya (Mancomunitat, estatuts, pacte
fiscal, consulta...) i han estat rebudes pel govern i la premsa espanyoles com
autèntica aberració separatista. Espanya està
lluny de tenir una majoria social que li preocupi lo més mínim solucionar el
“problema catalán”
En
canvi, si que és una realitat que existeix un procés sobiranista impulsat des
de la societat civil que ens ofereix una solució possible i real al tant pesat
tema nacional. Jo també preferiria que les manifestacions d’un milió de
persones fossin per fer fora la troika
o que la cadena humana fos per acabar amb les retallades, però el fet és que a
molta gent l’ha unit la voluntat d’acabar amb l’opressió nacional a Catalunya. És
així. Què hem de fer sinó aprofitar-ho per a donar sortida i fer realitat un
dret recollit a la declaració universal dels drets humans?
No
veig, doncs, perquè l’esquerra hauria de renunciar a tal avenç en els drets
dels catalans. Potser no és el tema central, però és un avenç important. Dir
que hem de renunciar a això perquè els oportunistes de dretes s’han afegit i
volen liderar el procés em sembla una frivolitat. Si a Espanya mana en Rajoy! Posem
que s’inicia un gran moviment pels drets de la dona des de la societat civil i
que el govern de dretes de Mas, oportunista, es posa a liderar la lluita entenent
que guanyarà o almenys mantindrà el suport polític. Seguint aquesta lògica
l’esquerra hauria de renunciar a les conquestes del feminisme ja que la dreta
estaria present en el procés i tampoc es qüestionaria el model capitalista. Tota
una contradicció.
Als EUA als
anys 60’s va haver-hi un fort moviment pels drets civils de la població negra. Amb
el temps s’ha fet evident que els problemes de classe són els que creen
marginació a gran part de la població negra i, a efectes pràctics, segueixen
exclosos en molts sentits. Hem de recriminar al moviment de Martin Luther King -gran exemple de desobediència civil- i a tota
l’esquerra que els donava suport que no atacaven el problema racial de fons, és
a dir, el capitalisme? Clar que no, perquè lluitaven per un avenç tant
important com la fi de la segregació, que no és poc, gràcies al qual van poder
anar al bus amb normalitat, per exemple. Alguns podran dir que precisament
demostra que l’única solució és trencar amb el capitalisme i anar cap a un
socialisme que porti a la llibertat de classe, dels pobles, de gènere, etc. En
part tindrien raó, però jo respondria; doncs ho portem clar. De veritat hem de
renunciar a tot sinó ve d’un procés revolucionari anticapitalista? D’altra
banda, seguint la lògica de l’esquerra més reformista, hauria d'haver esperat Martin Luther King a un govern estatal favorable a la fi del segregacionisme? Jo crec que no i a
Catalunya tampoc. I més sabent que als EUA van anar cedint però que l'Estat espanyol no ho fa. Per tant, crec que ni hem d’aspirar a la revolució social per l’alliberament
nacional ni hem d’esperar eternament una majoria d’esquerres federalista a
nivell estatal.
Només
la CUP intenta encaixar el socialisme i l’independentisme, però crec que a
vegades pateixen el símptoma contrari a l’esquerra no-independentista ja que no
volen separar el procés sobiranista de la revolució social. Independència i
socialisme són indissociables, però no veig per què. Crec que són conceptes que
s’han de separar. La llibertat nacional és compatible amb el capitalisme, és
evident, trobem molts exemples, i tot i així segueix sent un dret
indispensable. Hi renunciaria la CUP si no hi ha revolució? Clar que no, per
això sembla que es contradiuen. Seria més fàcil reconèixer que pel fet de ser
d’esquerres estan a favor de la llibertat nacional de Catalunya, sigui amb CiU,
amb ANC, sigui dins d’Espanya, sigui com sigui, però que no es pot renunciar a
tal conquesta. Ser independentista no et converteix en algú d’esquerres, en
canvi jo diria que ser d’esquerres et força, avui per avui, a ser
independentista.
Com
he dit, la independència ens ofereix l’alliberament nacional, però no implica
una millora significativa des del punt de vista social o de classe. La
importància d’aquest alliberament és proporcional a l’opressió que es pateix.
És evident que l’alliberament nacional pels palestins o els kurds provocaria un
canvi radical a molts nivells ja que l’opressió que pateixen és extrema. A
Catalunya els canvis no són de vida o mort, però no per això els hem de
menysprear. I finalment, a tot això s’hi ha d’afegir un altre element de pes; les
esperances que crea, ara si, a nivell social la creació d’un nou Estat. S’obre
les portes a la creació d’un Estat millor, més just, més democràtic. El fet que
a Catalunya el procés vingui sobretot des de la societat civil és l’ocasió ideal
perquè l’esquerra i la societat en general influeixin en la construcció del
nou Estat. I, perquè no? potser també a Espanya es produeix un procés semblant. Tot un argument a favor per aquells que volen millores socials per
sobre de tot. La gent hem fet possible aquest procés i hem de sortir-ne
beneficiats com a classe per molt que actualment sigui Artur Mas el cap visible. Només cal que no abaixem la guàrdia.
Guillem Mogas LN. Octubre 2014
