Anem a dir obvietats. L’objectiu principal de les empreses és fer diners, el
benefici, i sempre busquen augmentar-lo. Les empreses d’èxit generen rics. El
liberalisme ens diu que és bo que hi hagi rics perquè és la manera d'aportar riquesa a la
societat en general. Per això, des del segle XVIII es planteja que un ha de
poder enriquir-se lliurament, sense restriccions, perquè el benefici serà
col·lectiu. Això ens ho hem cregut i és el pensament hegemònic mundial avui
dia. No és d’estranyar, doncs, que la resposta que donen els governs a la crisi
estigui fortament influenciada per aquesta idea.
Al nostre dia a dia sentim que per sortir de la crisi necessitem atraure els mercats (eufemisme de “els rics”) ja que són ells els que portaran feina per acabar amb l’atur i, per tant, amb la pobresa. El dogma segueix intacte; tenir rics beneficia a la societat i avui és la seva única solució als problemes de la crisi. No em deixa de sorprendre que aquest argument de fa tres-cents anys ens el venguin com si fos el súmmum de la modernitat i ens parlin d'un un món globalitzat regulat per un mercat mundial de complicadíssimes operacions financeres. Parlem clar, volen més rics, com sempre, perquè creuen que és la solució a tot i justifica la seva pròpia riquesa. Per desgràcia avui dia el liberalisme no lluita contra les restriccions del feudalisme, cosa que el convertia -entre els segles XVIII-XIX- en un moviment simpàtic que encara avui es glorifica, sinó que es troba lluitant contra la societat del benestar, és a dir, contra tot allò que la classe treballadora ha aconseguit sobretot al llarg del segle XX. Així, els drets laborals com els contractes indefinits, la jornada de 8h o els convenis col·lectius, i directament els serveis públics com la sanitat, les ajudes o l'educació són vistos com un impediment pel correcte funcionament dels mercats.
Al nostre dia a dia sentim que per sortir de la crisi necessitem atraure els mercats (eufemisme de “els rics”) ja que són ells els que portaran feina per acabar amb l’atur i, per tant, amb la pobresa. El dogma segueix intacte; tenir rics beneficia a la societat i avui és la seva única solució als problemes de la crisi. No em deixa de sorprendre que aquest argument de fa tres-cents anys ens el venguin com si fos el súmmum de la modernitat i ens parlin d'un un món globalitzat regulat per un mercat mundial de complicadíssimes operacions financeres. Parlem clar, volen més rics, com sempre, perquè creuen que és la solució a tot i justifica la seva pròpia riquesa. Per desgràcia avui dia el liberalisme no lluita contra les restriccions del feudalisme, cosa que el convertia -entre els segles XVIII-XIX- en un moviment simpàtic que encara avui es glorifica, sinó que es troba lluitant contra la societat del benestar, és a dir, contra tot allò que la classe treballadora ha aconseguit sobretot al llarg del segle XX. Així, els drets laborals com els contractes indefinits, la jornada de 8h o els convenis col·lectius, i directament els serveis públics com la sanitat, les ajudes o l'educació són vistos com un impediment pel correcte funcionament dels mercats.
Fa pocs dies, però, es va poder veure a la mateixa premsa una prova evident de la gran mentida d'aquest dogma liberal, és a dir, el gran mantra d'atraure els rics per beneficiar a la societat és un engany. Per
exemple, a la LaVanguàrdia.com una notícia del dia 17 de juny tenia com a
titular; “La pobreza en España crece un 16,2% durante la crisis” . El dia
següent una altre notícia evidenciava que “Los ricos en España aumetan un 11,6%
en 2013 y un 27% durante la crisis”. Fins i tot l’ABC apuntava el dia 19 del
mateix més que “España es el país de la OCDE donde más han aumentado las desigualdades
entre ricos y pobres”. Els rics i les
seves riqueses creixen, però la pobresa no disminueix sinó tot el contrari,
augmenta i de forma preocupant. Són dades tant objectives com escandaloses. Això hauria
de ser el centre de tots els debats diaris! Cap a on anem si les mesures es fan
sota una premissa equivocada? Els rics, com a gestors d’empreses, busquen
augmentar els seus beneficis i ara els troben en la crisi, per tant, estem fent
mesures contra la crisi per afavorir aquells que se'n beneficien, cosa que és d'allò més absurd si el que vols és sortir-ne.
Totes les polítiques van enfocades a atraure inversions, atraure riqueses
i rics cap al país. I per això necessiten treure tots els impediments, és a
dir, les regulacions legals, els
impostos o els drets dels treballadors. No cal dir que els efectes són devastadors i per això hem hagut d’aguantar reformes laborals, reformes fiscals, desnonaments,
retallades greus en sanitat i educació, "austericidi", noves lleis de repressió, exili juvenil, etc. Totes aquestes mesures i ni una sola que es preocupi dels efectes directes de la crisi sobre la població. Només mesures per atraure rics; cal recordar el
lamentable episodi d’Eurovegas?. Per tant,
si els governs reconeixen que actuen per atraure riquesa però queda demostrat que això perjudica a la majoria de la població aleshores ja podem afirmar que estan al servei dels mercats per sobre de la gent,
que no ens representen, que són simples gestors dels poderosos, que són "casta" al servei d'una minoria i en contra d'una majoria.
Llavors pensem, cap a on estem anant? Aquí ja no m'hi ficaré, però almenys hem de tenir clar que l’argument que fan servir per retallar-nos drets, serveis públics i rescatar
bancs no és vàlid. I no cal anar a la teoria política ni
econòmica per a discutir-ho ni tampoc cal ser un professor prestigiós d'economia -com els que es prostitueixen pels debats televisius- sinó que es pot demostrar al nostre país, avui
mateix, amb dades tant simples com les que trobem als diaris. De fet, només cal sortir al carrer i viure en el món real.
Guim Mogas LN. Febrer 2014
